..i et seguiré mirant mentre dorms, i em somriuràs quan em mires...

..i ja no és suficient un "t'estime", ni un "et trobe a faltar"... perque estimar és molt més que un verb. Estimar és pensar que passaràn els anys i seguiràs ahí, i et seguiré mirant mentre dorms, i em somriuràs quan em mires.. és sentir que estàs prop quan no hi estàs...

...i ens estimaràn, clar que sí!

...i ens estimaràn, clar que sí! infinites vegades.. cadascú a la seva manera. I els portarem al cor... siga per el motiu que siga, tant si és per a bé cóm si és per a mal, sempre recordarem aquelles persones que han compartit, encara que siga a curt termini, la nostra vida. Estimarem amb el cor aquells que permaneixen i recordarem aquells que ja no estàn.. per que la vida, cóm les persones, va i vé però els records sempre queden...

La vida sol o en companyia?

La vida sol o en companyia?? si em preguntes, en aqests moments et podria dir q m'agradaria no sentir el q sent, m'agradaria tornar a un 2 d juriol d fa un any, on segurament la resposta a eixa pregunta seria; la vida, snse dubte, es molt millor sol, gaudint d la llibertat.. sense donar ni esperar explicacions, sense agobios ni mal entesos..
pero siguent realistes.. tornem a formular la pregunta.
la vida sol o en companyia?? sense cap dubte, en companyia!!
voler a algú es dolorós i mlt gratificant al mateix temps..
tots, absolutament TOTS necesitem sentir a algú al costat, sentir eixe cuqet q es posa a la panxa qan et miren als ulls i et sonriuen..
sentir eixa mateixa sensació de llibertat q es sent qan stas sol pero d manera diferent.. sentir-ho al costat d la persona q estimes, respirar aire fresc i sentirse be..
pero tot s'esfuma.. i t'atrapen els records. ja no tornaran ni ls mirades ni ls somriures.. ni aqells "que?" q tant trobe a faltar..

Alçar-se, caminar, mirar endavant...

Pareix que la vida s'empenya en ferme caure.. pase per on pase sempre em posarà el peuet, i cauré..
i tocaré terra.. una, dues vegades, tres.. fins tocar fons!
i després?? alçar-se, caminar, mirar endavant... ser forta!! enccara que no puga. però, qui diu que no puc?? jo..?? per qué?? per que no hi staras tu?? tant he simplificat la meua vida?? de veritat, tant?!! doncs em negue! em negue a centrar tot el que soc en un punt que, ni tan sols, sé ben bé on està..
Oblidar.. set lletres que costen tant de tragar.. O, B, L... sols queden cuatre! va marina, tu pots!! no, no puc!! cuatre lletres i s'haurà esfumat la paraula.. i amb ella tu! i serà pur masoquisme, pero em negue!

Amb una extranya sensació de soletat... ='(

Decisions, dures decisions...

Pot ser egoistament pense que no es lògic el q vaig escoltar.. però, com ser objectiva davant una frase que sona a "pot ser no ens vegem en.." en quant? en un any, dos, tres..?? ho sent si el que esperaveu sentir eren paraules d'ànim, pero, si el que a vosaltres vos fa feliç a mi em crema per dins, siguent egoista, no puc sentirme feliç per vosaltres.
Siguent realistes. Si arrivara aquell dia, si el que per a mi ara es un mal son algún dia fora una realitat, que em quedaria a mi?
Fa un temps vaig recontruir la meua vida, i vosaltres ereu i sou gran part d'ella.. nous amics, noves il·lusions... però, com mantindre eixa mateixa vida si el 80% estarà a uns 1.953 km..?? evidentment crec que serà practicament impossible, i això sols em deixa amb una extranya sensació de soletat.. soletat que m'acompanyarà cada dia si vosaltres no esteu...

  
Ho sent, pero espere que no arrive el dia en el que diga: "vos trobaré a faltar.." ='(

La vida es levantarse un lunes y sonreir...

...y mientras la vida sigue su curso... con sus mas y sus menos, con sus subidas y bajadas, con los obstaculos que nos encontramos en el camino... pero, por que huir de los problemas?? por que fingir cuando algo falla?? crecer y aprender a levantarse tras cada fracaso, con la mirada por encima de todos y no a ras del suelo.. reir a carcajadas cuando te apetezca como cuando eras un enano, recuerdas?? o llorar por que algo te duele, por que estas triste, por que fallaste en algo que creiste ser capaz de hacer.. llorar de rabia o simplemente llorar por que asi es la vida...

Vivir?? vivir es levantarse un lunes y sonreir.. sonreir por tener el privilegio de vivir.. por que sabes hasta cuando vas a poder pasar hojas del calendario? exactamente, sabes cuando sera la ultima vez que hagas lo que te apetezca?? y si mañana dejas de existir y te olvidas d decir "Te Quiero"??
No vivas simplemente por que alguien en su dia tubo el deseo de ser mamá, no seas un mero visitante de este mundo... GRITA, SUEÑA, LLORA, CANTA, VIVE, RIE...y se FELIZ... sin pensar q pasara!!

Em sents però no m'escoltes...

Pendre una decisió ara mateixa, possiblement, seria precipitat, però també seria deixarme portar per el que sent... i que es el que sent?? sent rabia, decepció, una extranya sensació de estar perdent el temps, incomprensió, indiferència.. inclús per altra banda, un poc de pasotisme...
Tornem enrere, exactament al 2 de juriol de fa un any, jo tenia una vida sense massa complicacions. Tenia amics que em comprenien, anava d'aci cap allà sense donar explicacions a ningú i sobretot, era FELIÇ... en 24 hores alguna cosa havia canviat.. el que?? no ho tenia massa clar en aquell entonces. Aquell 3 de juliol aparegué com una ràfega de aire fresc.. en poc de temps alguna cosa dins de mi havia canviat. Has sentit parlar de les papallones a l'estomac?? existeixen.. no sabria explicar exactament la sensació que provoquen, però puc dir que es el que necessitava! si, era perfecte... com qualsevol principi. Però tot canvia... els problemes creixen, els sentiments canvien... no a gust de tots, però canvien. La distancia, la deconfiança, la falta de atenció fa que aparega l'oblit.
Saps que et demanava?? simplement respecte, un poc d'atencio i sentir que m'estimaves...
Cada vegada que estavem tu i jo sols, et mirava als ulls, m'abraçaves i en eixe mateix instant podia sentir que m'estimaves de veritat... sentia com m'agafaves amb força, com s'agafa allò que no es vol perdre... però estas deixant passar el temps, i massa diria jo. Ja no t'agrada sentirme renegar i jo ja no et senc prop quan no hi estas...