La vida sol o en companyia?

La vida sol o en companyia?? si em preguntes, en aqests moments et podria dir q m'agradaria no sentir el q sent, m'agradaria tornar a un 2 d juriol d fa un any, on segurament la resposta a eixa pregunta seria; la vida, snse dubte, es molt millor sol, gaudint d la llibertat.. sense donar ni esperar explicacions, sense agobios ni mal entesos..
pero siguent realistes.. tornem a formular la pregunta.
la vida sol o en companyia?? sense cap dubte, en companyia!!
voler a algú es dolorós i mlt gratificant al mateix temps..
tots, absolutament TOTS necesitem sentir a algú al costat, sentir eixe cuqet q es posa a la panxa qan et miren als ulls i et sonriuen..
sentir eixa mateixa sensació de llibertat q es sent qan stas sol pero d manera diferent.. sentir-ho al costat d la persona q estimes, respirar aire fresc i sentirse be..
pero tot s'esfuma.. i t'atrapen els records. ja no tornaran ni ls mirades ni ls somriures.. ni aqells "que?" q tant trobe a faltar..

Alçar-se, caminar, mirar endavant...

Pareix que la vida s'empenya en ferme caure.. pase per on pase sempre em posarà el peuet, i cauré..
i tocaré terra.. una, dues vegades, tres.. fins tocar fons!
i després?? alçar-se, caminar, mirar endavant... ser forta!! enccara que no puga. però, qui diu que no puc?? jo..?? per qué?? per que no hi staras tu?? tant he simplificat la meua vida?? de veritat, tant?!! doncs em negue! em negue a centrar tot el que soc en un punt que, ni tan sols, sé ben bé on està..
Oblidar.. set lletres que costen tant de tragar.. O, B, L... sols queden cuatre! va marina, tu pots!! no, no puc!! cuatre lletres i s'haurà esfumat la paraula.. i amb ella tu! i serà pur masoquisme, pero em negue!

Amb una extranya sensació de soletat... ='(

Decisions, dures decisions...

Pot ser egoistament pense que no es lògic el q vaig escoltar.. però, com ser objectiva davant una frase que sona a "pot ser no ens vegem en.." en quant? en un any, dos, tres..?? ho sent si el que esperaveu sentir eren paraules d'ànim, pero, si el que a vosaltres vos fa feliç a mi em crema per dins, siguent egoista, no puc sentirme feliç per vosaltres.
Siguent realistes. Si arrivara aquell dia, si el que per a mi ara es un mal son algún dia fora una realitat, que em quedaria a mi?
Fa un temps vaig recontruir la meua vida, i vosaltres ereu i sou gran part d'ella.. nous amics, noves il·lusions... però, com mantindre eixa mateixa vida si el 80% estarà a uns 1.953 km..?? evidentment crec que serà practicament impossible, i això sols em deixa amb una extranya sensació de soletat.. soletat que m'acompanyarà cada dia si vosaltres no esteu...

  
Ho sent, pero espere que no arrive el dia en el que diga: "vos trobaré a faltar.." ='(

La vida es levantarse un lunes y sonreir...

...y mientras la vida sigue su curso... con sus mas y sus menos, con sus subidas y bajadas, con los obstaculos que nos encontramos en el camino... pero, por que huir de los problemas?? por que fingir cuando algo falla?? crecer y aprender a levantarse tras cada fracaso, con la mirada por encima de todos y no a ras del suelo.. reir a carcajadas cuando te apetezca como cuando eras un enano, recuerdas?? o llorar por que algo te duele, por que estas triste, por que fallaste en algo que creiste ser capaz de hacer.. llorar de rabia o simplemente llorar por que asi es la vida...

Vivir?? vivir es levantarse un lunes y sonreir.. sonreir por tener el privilegio de vivir.. por que sabes hasta cuando vas a poder pasar hojas del calendario? exactamente, sabes cuando sera la ultima vez que hagas lo que te apetezca?? y si mañana dejas de existir y te olvidas d decir "Te Quiero"??
No vivas simplemente por que alguien en su dia tubo el deseo de ser mamá, no seas un mero visitante de este mundo... GRITA, SUEÑA, LLORA, CANTA, VIVE, RIE...y se FELIZ... sin pensar q pasara!!

Em sents però no m'escoltes...

Pendre una decisió ara mateixa, possiblement, seria precipitat, però també seria deixarme portar per el que sent... i que es el que sent?? sent rabia, decepció, una extranya sensació de estar perdent el temps, incomprensió, indiferència.. inclús per altra banda, un poc de pasotisme...
Tornem enrere, exactament al 2 de juriol de fa un any, jo tenia una vida sense massa complicacions. Tenia amics que em comprenien, anava d'aci cap allà sense donar explicacions a ningú i sobretot, era FELIÇ... en 24 hores alguna cosa havia canviat.. el que?? no ho tenia massa clar en aquell entonces. Aquell 3 de juliol aparegué com una ràfega de aire fresc.. en poc de temps alguna cosa dins de mi havia canviat. Has sentit parlar de les papallones a l'estomac?? existeixen.. no sabria explicar exactament la sensació que provoquen, però puc dir que es el que necessitava! si, era perfecte... com qualsevol principi. Però tot canvia... els problemes creixen, els sentiments canvien... no a gust de tots, però canvien. La distancia, la deconfiança, la falta de atenció fa que aparega l'oblit.
Saps que et demanava?? simplement respecte, un poc d'atencio i sentir que m'estimaves...
Cada vegada que estavem tu i jo sols, et mirava als ulls, m'abraçaves i en eixe mateix instant podia sentir que m'estimaves de veritat... sentia com m'agafaves amb força, com s'agafa allò que no es vol perdre... però estas deixant passar el temps, i massa diria jo. Ja no t'agrada sentirme renegar i jo ja no et senc prop quan no hi estas...

Saps que eres tu...

Quan som petits aprenem a valorar les xicotetes coses... valors que de vegades es perden quan u arriva a l'adolescencia.

Als 3 anys tots juguem al pati de l'escola amb el que tenim al costat, sense que ens importe si es blanc, groc, rosa o violeta.. sense importar d'on ve o on va, si viu a un pis xicotet o a un xalet amb piscina...

Tots creixem i els valors canvien.. la societat ens porta a triar els amics per popularitat, a ser superficials, a oblidar-se del que realment importa...

però saps?? a dia d'avui puc dir que estic orgullosa d'haver seguit el meu propi patró de vida. Jo també he tingut infancia.. també he jugat al pati de l'escola i me plenat d'arena fins al nas quan feia castellets amb Tamara. Et preguntaràs, qui es Tamara?? jo em faig la mateixa pregunta.. però no m'importa massa no recordar ben bé qi era per que se que m'ho passava be...

He crescut, ha passat el temps i ara tinc 20 anys. Fins ara he sabut triar el que em convenia i el que de veritat em plenava dia a dia.. i no m'ha anat gens malament. Els amics?? la millor elecció que he fet mai.. entre ells estas tu! m'has ensenyat conceptes nous.. confiança, lealtat, complicitat.. i sobretot, AMISTAT! ara se que la amistat perdura en el temps. Saps que eres tu.. o esque encara ho dubtes?? no tenim una infancia compartida, i la adolescencia no ens a agafat juntes a temps.. però tot i això, em quede amb el millor.. amb el teu present, amb els anys que queden... amb tu!

De vegades allò més simple es el que més ens plena...

De vegades pense que la vida no està feta per a mi, que no se caminar amb fermesa... potser siga per que ningú em va ensenyar a viure-la o simplement perquè em vaig preocupar massa en buscar la perfecció, sense adonar-me que la felicitat es troba en allò més simple, en allò més absurd o immaterial, com una mirada, una abraçada o una simple carícia de qui et vol... veure plorar a la gent que t'envolta és el que et farà plorar a tu també, però observar un sol somriure dibuixat a les seues cares t'omplirà molt més... per això vaig trobar el sentit a la vida... Sóc feliç si et veig somriure!!!!

T'estime... però no es sufucient!

De vegades voler no es poder.. no es suficient tindre il·lusió en qalsevol cosa si no es demostra interés al respecte..

 per molt que t'empeñes en menjarte el món, en voler tindreu tot.. per molt q digues; SI, JO PUC... no, perdona pero no pots.. no mentres et quedes sentat esperant que les coses canvien soles, esperant que ho façen tot per tu..

i ara em pregunte.. si jo m'he alçat, si he posat de la meua part.. perque no puc??

Resposta: incompatibilitat?? posiblement...

Aprendiste...

Aprendiste a dar la mitad y a exigir el doble... a decir "te quiero", a romper promesas.. aprendiste a querer de lejos y a demostrar lo justo de cerca.. a besar con los ojos cerrados, a caminar de la mano, a llorar a mi lado.. aprendiste a hacer daño con tus silencios, a derribarme con tus palabras.. a matar el tiempo con excusas, a perder la calma con mis reclamos.. aprendiste lo justo para ilusionarme y lo suficiente para hacerme daño...

                                   
        ...aprendiste a querer a medias.. a dejarte querer a medias..

Se que estas, però em sent sola...

....i si, va pasant el temps...

24 hores d'espera, 3 minuts de felicitat... dura comparació pero pura realidat...

i no obstant això mai es va sentir sola, ja que la tristesa va ser la seva companyera...
però no et sentis malament si la veus trista... cada 168 hores segur que la veuras de veritat somriure...
una història basada en el "DONAREM TEMPS AL TEMPS..."
i dspres de tot ella sols tem el moment en q el seu record sols siga un altre numero més... sense excepcions... sols una història més... si, sols una més...

Mai deixes que pase el temps tontament...

Mirar cap avant, observar la vida amb total deteniment... saber que hi ha un camí que comunica la realitat amb allò que somiem.. tindre-ho tot i res al mateix temps.. saborejar la felicitat i notar l'amargor que produeix aquesta. Estimar, saber dir "et vull" en el instant oportú, donar-ho tot i resivir la meitat... compartir una vida a mitges i aconformar-se amb tindre el mínim.. no saber apreciar el que fas i mai escoltar un "ho senc, me eqivocat.." ..i al igual que una planta que si no es rega dia a dia mor, oblidar es tan senzill com deixar pasar el temps, sentir-se oblidat per la persona que estimes i no sentir-se important per a ningú..

No et pares a pensar...

No deixes mai que la por al fracàs t'impedixca deixarte portar per impulsos, per que forma part del transcurs de la vida... tot acte va acompanyat de conseqüències que poden ser mes o menys satisfactòries, pero hem d'afrontar la realitat. Mai hem de pensar en borrar tot allò que en algun moment ens ha fet plorar per que son records que, encara q ens hagen fet mal, han format i formaràn part de la nostra vida... tots naixem per a començar a morir, es llei d vida, per això no et pares a pensar si el q fas starà ben fet o no, deixat portar per l'instint i comet els errors que fagen falta per a arrivar a alcançar qualsevol meta que et proposes, que la vida sols es te el privilegi d viurela una vegada i qualsevol minut que li dediques a pensar en el que es o no correcte, es temps perdut...